|
|
|
|
|
|
 |
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|
 |
 |
 |
 |
 |
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|
Un país molt maco i interessant. El millor del viatge sense cap dubte la gent, la seva afabilitat, els seus somriures, i en especial els nens. Si hi aneu no oblideu portar caramels o encara millor globus. Quan visiteu els poblats estareu envoltats per desenes de criatures que us voldran donar la mà i que us demanaran que els feu una foto. El pitjor els controls policials a l'entrada i a la sortida dels pobles: us fareu un tip de pagar "mordidas" (oficialment no existeixen, és clar, fins i tot estan legalment prohibides). Mopti i Djene són dues poblacions imprescindibles. La primera pel seu port fluvial i per les excursions en piragua pels rius i per les illes. La segona pel seu mercat setmanal. Però si ens haguessim de quedar amb una sola cosa escolliriem el país Dogón, recomanem de fer-hi un treaking lleugeret. També vam visitar les muntanyes Mandinga, que estan a l'altra punta del país. La veritat és que són molt maques, però queden molt lluny... També vam anar fins a Tombuktú només per confirmar el que totes les guies expliquen: que no val la pena. És la porta del desert i el seu nom té resonàncies mítiques, però el trajecte per arribar-hi és infernal i un cop allà no té res d'especial, qualsevol ciutat del sud de Marroc resulta mil cops més interessant. El viatge el vam fer amb un 4x4 i conductor, des de Burkina Fasso. Tot és sensiblement més barat que a Espanya. Cap problema per fer fotografies.
Fotos: Jordi Viader i Pilar Vidal (Març 2003)