|
|
|
|
|
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
De Cambodja només en coneixem Angkor, Phnom Penh i els paisatges que hi ha entre una i altre. Nosaltres vam arribar a Cambodja des del Vietnam per via aèria, directament a l'aeroport de Sien Reap i des d'aquesta població a la capital hi vam anar en autobús.
Els temples d'Angkor són una de les meravelles del món. N'hi ha un munt i tots ben diferents. En una jornada que comenci molt aviat pel matí és possible veure'n una dotzena. Recomenem anar-hi en "touc touc" (tricicle amb conductor). A peu és impossible, en bicicleta creiem que també, i en cotxe molt menys agradable.
A partir de les cinc del vespre, si es compra l'entrada per l'endemà, és possible entrar gratuitament. L'inconvenient és que de seguida es fa fosc i a més s'ajunten la gent d'un dia amb la de l'altre, tots a Agkor Wat, que és el temple principal. Resulta una mica decepcionant. Sort que l'endemà, anant-hi d'hora (cal aparaular el "touc touc" el dia abans) és possible esquivar els tours organitzats de coreans i anar un temple o dos per davant d'ells.
La pujada al Phnom Bakheng a última hora del vespre per veure la posta de sol és una matada innecessària. Hi ha centenars de persones, si hi ha núvols no es veu ni el sol, i en cap cas és possible veure'l amb els temples perquè queden precisament en direcció contrària.
Phnom Penh és una ciutat molt més petita i menys caòtica que les dues capitals del Vietnam. La circulació és menys agressiva, i no semblen interessats a atropellar ningú. El menjar és menys atractiu que al Vietnam i els preus més elevats.
La principal atracció és el Palau reial, que és una autèntica meravella, al meu entendre d'arquitectura més armoniosa i equilibrada que no pas el Palau reial de Bankgok. També hi ha molts mercats, pagodes i la riba del riu Mekong. Als llocs turístics hi trobareu una munió de pobres, nens, cecs i mutilats demanant caritat.
A l'interior de la capital és possible visitar el principal centre de detenció i tortura dels khmers rojos convertit en museu, i a catorce quilòmetres, un camp d'extermini.
Fotos: Pilar Vidal, Bàrbara Viader i Cristina Viader (Estiu 2005)