«La massa va reclamar parlar amb nosaltres. Era evident, però, que si els hagués obert la porta s'haurien precipitat a l'interior del pis i no haurien deixat ni un moble en peu; per això vaig exigir l'elecció d'un portaveu i que fos ell l'únic autoritzat a traspassar l'entrada»

«Mentre uns proclamaven la candidatura de la portera, d'altres -segurament els habitants dels tres pisos inferiors- van defensar la persona de doña Matilde, cosina germana d'un diplomàtic i néta d'un capità general»

De vegades, llegint Jordi Viader, m'ha semblat sentir Pere Calders, desenganyat de tot optimisme fàcil, però present, solidari amb el món afeixugat, plantat al seu lloc d'origen, incommovible.
A Joc per a solitaris hi ha una provocació o almenys un requeriment constant a prendre partit, malgrat que una intel.ligent presentació irònica dels fets i dels pensaments defugi tant el sentimentalisme o l'apel.lació al sentiment, com el recurs a la prosa doctrinal ni a res que s´hi assembli. (Joan Triadú, Avui).

Una novel.la breu que intenta plasmar, des de la crítica i la ironia, uns anys -els inicis del franquisme- i una societat ben concreta, la nostra, representada per una família paradigmàtica i, per això mateix, totalment real, i per un protagonista imaginari i, per aquesta raó, absolutament creïble: Amadeu Raurell. (Anna. Ma. Gil, El Temps).


El recurs del collage i una intenció ambiguament esperpèntica són les dues característiques d'aquesta narració que, a partir d'una situació típicament melodramàtica, aconsegueix de presentar en clau d'absurd una història convincent i una profanació involuntària.
(Dolors Oller, El País).

Jocs per a solitaris és, per damunt de tot, un joc literari, una obra enginyosa i original per la capacitat creadora generada a partir de la necessitat d'experimentació, la qual porta a la recerca d'un estil pont entre literatura i periodisme, on es combinen a la perfecció: d'una banda, una realitat present que constitueix el tema vehicular, mitjançant un llenguatge propi d'un professional dels mitjans de comunicació: sintètic, clar i objectiu, amb un to irònic i notes d'humor simpàtic, d'agudesa i d'enginy; i d'altra banda, el joc literari que dóna equilibri al text, el qual es basa en la recerca del passat que el protagonista realitza a través «d'aquells testimonis de vida familiar que sempre havia buscat: un plec de cartes i documents amb què poder recuperar el passat»
(Núria Casals, Lletra de Canvi).